ES POSSIBLE EDUCAR SENSE ADOCTRINAR

 “La indoctrinación se diferencia de la educación en que no deja un margen a la libertad del individuo. Impone los valores a la fuerza. Y un valor que se impone a la fuerza deja de ser un valor. La educación propone, sugiere, explica, pero respeta la libertad del educando. De ahí la importancia de la libertad y de la responsabilidad que de ella se deriva. No es cierto que hasta que no tengan responsabilidad no se les puede conceder libertad, sino que mientras no ejerciten la libertad no pueden adquirir responsabilidad. (Tengo que matizar lo que he dicho. Porque he hablado de conceder libertad. Sería más preciso hablar de devolver la libertad. Porque la libertad es suya, no es que nosotros se la concedamos)"

Miguel Ángel Santos Guerra

 

S’ha posat de moda entre la gent de la dreta acusar d’adoctrinament a qualsevol persona que difonga idees que a ells no els semblen bé. És estrany, ja que la majoria de les persones majors sols coneix una doctrina, la que havien d’aprendre per prendre la comunió. Evidentment a aquesta gent els deu semblar estrany que els polítics de dreta denuncien al mestres per ensenyar la doctrina. Clar que la classe política no demostra un nivell acadèmic més elevat. En aquest país no es demana que els polítics siguen massa espavilats, diguen el que diguen els seus currículums, i tampoc són massa fiables. Normalment solen utilitzar a tort i a dret conceptes sense tenir una idea clara de quin és el seu sentit exacte.

 

Així, per exemple, han arribat a ser prou agosarats com per a titllar d’adoctrinament alguns continguts curriculars impartits en centres educatius de Catalunya o del País Valencià. El seu nivell d’ignorància els va portar a denunciar als ensenyants que impartien coneixements que la llei els demanava que feren. Però, encara que al remat s’ha demostrat la innocència dels inculpats, com que aquests pseudo-polítics segueixen l’adagi “ desprestigia que alguna cosa quedarà”, com diuen al meu poble,  el mal ja està fet.

I clar que està fet, si no mirem l’atreviment de Vox a Andalusia, volent atorgar la capacitat de vetar continguts escolars que no els siguen moralment acceptables als pares i mares[1] (en el cas de Vox el genèric famílies no es pot emprar, ja que si una parella no està composada per un home i una dona canònicament casada, no hi ha família sinó degeneració). Aquesta actitud de la dreta espanyola es reprodueix de forma alternativa a diferents indrets de l’estat protagonitzada per un o altre dels partits del trifatxito. Al País Valencià segueixen amb la seua cantarella de sempre: massa valencià, i prompte tornaran a que eixe valencià és català ( no és per res però podrien canviar-la per alguna altra que aquesta ja està desfasada)[2].

Per a ells, l’ensenyament ha de tornar al seu lloc natural i actuar com a principal factor d’enculturació partint d’una posició etnocèntrica més propera a l’Edat mitjana que al segle XXI. No us preocupeu que ara ho expliquen amb un llenguatge que els diplomats i masteritzats diputats puguen entendre.


Adoctrinar, segons el Diccionari Normatiu Valencià, significa 1: Instruir (a algú) en el coneixement d'alguna matèria o d'alguna ensenyança. 2: Inculcar, fer entrar en l'ànim o la memòria d'un altre, (a algú) certes doctrines o certes opinions. La GEC[1] és encara més explicita pel que fa al mot adoctrinament que el defineix com l’acció de fer entrar algú en algunes doctrines, opinions, valors o models de comportament com a resultat de la propaganda o de qualsevol procés instructiu acrític propi d’un sectarisme cultural, polític o religiós.

Si ens limitem a la primera accepció 1: Instruir (a algú) en el coneixement d'alguna matèria o d'alguna ensenyança, criticar a un ensenyant per adoctrinar és com criticar a un polític per fer política (que no té molt a vore amb el que fan aquests senyors), el professorat acusat no fa altra cosa que complir amb els objectius curriculars presents en la Lomce (que dit siga de pas fou promulgada per un ministre del PP) següents:

 

[1] Gran Enciclopèdia Catalana

___________________________

Ensenyament primari:[1]

a) Conèixer i apreciar els valors i les normes de convivència, aprendre a obrar d’acord amb aquestes, preparar-se per a l’exercici actiu de la ciutadania i respectar els drets humans, així com el pluralisme propi d’una societat democràtica.

b) Desenvolupar hàbits de treball individual i d’equip, d’esforç i de responsabilitat en l’estudi, així com actituds de confiança en si mateix, sentit crític, iniciativa personal, curiositat, interès i creativitat en l’aprenentatge, i esperit emprenedor.

c) Adquirir habilitats per a la prevenció i per a la resolució pacífica de conflictes, que els permeten actuar amb autonomia en l’àmbit familiar i domèstic, així com en els grups socials amb els quals es relacionen.

d) Conèixer, comprendre i respectar les diferents cultures i les diferències entre les persones, la igualtat de drets i oportunitats d’homes i dones i la no-discriminació de

h) Conèixer els aspectes fonamentals de les ciències de la naturalesa, les ciències socials, la geografia, la història i la cultura.

m) Desenvolupar les seves capacitats afectives en tots els àmbits de la personalitat i en les seves relacions amb els altres, així com una actitud contrària a la violència, als prejudicis de qualsevol tipus i als estereotips sexistes.

Ensenyament secundari:[2]

L’educació secundària obligatòria ha de contribuir a desenvolupar en els alumnes i les alumnes les capacitats que els permeten:

a) Assumir responsablement els seus deures, conèixer i exercir els seus drets en el respecte als altres, practicar la tolerància, la cooperació i la solidaritat entre les persones i els grups, exercitar-se en el diàleg consolidant els drets humans i la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes, com a valors comuns d’una societat plural, i preparar-se per a l’exercici de la ciutadania democràtica.

c) Valorar i respectar la diferència de sexes i la igualtat de drets i oportunitats entre ells. Rebutjar la discriminació de les persones per raó de sexe o per qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

d) Enfortir les seves capacitats afectives en tots els àmbits de la personalitat i en les seves relacions amb els altres, així com rebutjar la violència, els prejudicis de qualsevol tipus, els comportaments sexistes i resoldre pacíficament els conflictes.

e) Desenvolupar destreses bàsiques en la utilització de les fonts d’informació per adquirir, amb sentit crític, nous coneixements. Adquirir una preparació bàsica en el camp de les tecnologies, especialment les de la informació i la comunicació.

g) Desenvolupar l’esperit emprenedor i la confiança en si mateix, la participació, el sentit crític, la iniciativa personal i la capacitat per aprendre a aprendre, planificar, prendre decisions i assumir responsabilitats.

j) Conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura i la història pròpies i dels altres, així com el patrimoni artístic i cultural.

Els objectius com podem observar corresponen a la funció endocultural de l’escola. Però no ho fan de forma acrítica i no com correspon a un sectarisme polític sinó de forma constructiva i dialògica. Si alguns de vostès recorden a l’enciclopèdia Álvarez com a model de llibre de text allò del constructivisme i del diàleg no tenen ni idea de que es tracta.[3]

Ensenyar quines són les senyes d’identitat d’un poble, efectivament és adoctrinar en la primera accepció de la paraula, i doncs és una de les funcions de l’ensenyament. Però no té res a veure amb la segona. 2: Inculcar, fer entrar en l'ànim o la memòria d'un altre, certes doctrines o certes opinions.

L’etnocentrisme de la dreta tardo franquista els porta a demanar que s’inculque a la joventut les senyes d’identitat pròpies de la seua ideologia i que és faça a més com li agradava al seu estimat dictador Franco. Clar que entenen aquest procés com a enculturació o endoculturació, tal i com la defineix Marvin Harris. Per a l’antropòleg americà “és una experiència d'aprenentatge parcialment conscient i parcialment inconscient, a través de la qual la generació de més edat convida, indueix i obliga a la generació més jove a adoptar les maneres de pensar i comportar-se tradicionals. Cada generació és programada no només per replicar la conducta de la generació anterior, sinó també per premiar la conducta que s’adapte a les pautes de la seva pròpia experiència de endoculturació i castigar, o almenys no premiar, la conducta que es desvia d'aquestes.[1] O siga que el que volen és que s’induïsca i s’obligue a les generacions venideres a adoptar les maneres de pensar i comportament tradicionals. Però parteixen d’una perspectiva etnocentrista o siga des de la seua tendència a considerar el seu grup com a superior als altres grups racials o culturals[2]. Com bons adoctrinadors que són, converteixen en anatema tot allò que no entra en els seus esquemes. Com diu Marvin Harris l’etnocentrisme és la “creença que les nostres pautes de conducta són sempre naturals, bones, belles i importants i que els estranys, pel fet d’actuar de forma diferent, viuen de manera salvatge, inhumana, repugnant i irracional.” Son aquells que gasten a tort i a dret l’expressió “de tota la vida”, com si hagueren nascut el dia del Big Bang i que amb la nostra desaparició la terra anirà a implosionar i desaparèixer entre les restes del Univers.

Ja sé que noten a faltar els bons adoctrinadors de temps passats com el deixeble de Göring, el general Queipo de Llano que durant els  tres anys que va durar la Guerra Civil va realitzar en Unión Radio Sevilla tots els dies, a les deu de la nit, arengues amb la finalitat d'acoquinar a l'enemic i animar als partidaris nacionalistes en zona republicana, en un llenguatge directe i generalment groller, amb comentaris tals com: “Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, alhora, a les seves dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l'amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de debò i no milicians marietes. No se'n lliuraran per molt que bramen i espeterneguen”[1] Gent,  que arribà a provocar la mort del filòsof Unamuno amb un bram,  tant a la mida de la deficiència mental encara superior a la seua deficiència física: «¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!» ( no m’atrevisc a traduir tant necròfila afirmació)[2] La legió espanyola guarda com a record del seu general fundador a una cabra, encara que el pobre animal no té res a veure amb aquella espècie animal representada per Millàn Astray .

Senyors emprenyadors de llibertats merescudament guanyades, els pregue que s’abstinguen de participar en política. Pensen el que vulguen i difonguen ho on els parega. Però deixeu que les persones puguen opinar tranquil·lament allò amb el que no estan d’acord sense témer ser denunciat per persones intransigents. La divergència potser desagradable, emprenyadora, empipadora, el que us semble, però el que no pot ser mai és objecte de denuncia.

L’escola, l’ensenyament en general, té com a  un dels seus principis aconseguir que l’alumnat adquirisca els elements bàsics de la cultura, especialment en els seus aspectes humanístic, artístic, científic i tecnològic; desenvolupar i consolidar en ells hàbits d’estudi i de treball; preparar-los per a la seva incorporació a estudis posteriors i per a la seva inserció laboral i formar-los per a l’exercici dels seus drets i obligacions a la vida com a ciutadans[1]

En una societat que es vol democràtica, això no es fa, ni es pot fer des del adoctrinament sinó des del diàleg, el debat, l’intercanvi d’idees oblidant les formes acrítiques que tant agraden a l’església i als règims totalitaris.

Contacte

Col·lectiu d'Ensenyants de la Ribera
Candido Hernández 70
46740 Carcaixent

Correu electrònic: info@coderi.org

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio Recomendar esta página Recomendar esta página
Aquesta plana ha estat dissenyada pel Coderi.