Entorns Virtuals d’Ensenyament

1. Del que anem a parlar és de com proposem que siga l’Ensenyament en Entorns virtuals, ja que és la preocupació dels ensenyants la de com organitzar les nostres tasques per a poder tindre un impacte positiu en l’ensenyament.

2. L’Aprenentatge en entorns virtuals és un àmbit molt més ampli que el que tractarem en aquest capítol. Clar que s’hauria de tractar i de fet s’està fent des de fa temps, almenys des del primer dia que un professor va haver de dir-li a una alumna o alumne que tancara el seu mòbil. Tot el professorat sobretot d’ESO, us pot parlar dels debats que es tenen als claustres formals o informals sobre l’ús del telèfon mòbil, ja que alguns defenen el seu ús com a eina de treball o siga com a eina d’aprenentatge. Però deixem aquest debat per a més tard.

El debat que s’enceta en aquest punt és força ampli per la qual cosa el circumscriurem a la funció que pot tindre la utilització d’eines d’aprenentatge autònom (Ordinador, biblioteca, televisió, etc.). L’Esquema a l’inici del punt és força explícit perquè parla d’ensenyament presencial, semipresencial i a través d’entorns virtuals. En aquest tercer cas parlaríem més aviat d'entorns autònoms i no virtuals. L’objectiu fonamental de tot ensenyament ha de ser aconseguir que l’alumnat siga capaç d'aprendre, és a dir respondre de forma fiable a les preguntes que li planteja el seu entorn immediat, de forma autònoma.

En aquest cas deixarem doncs de banda la part de la planificació o programació de la qual ja hem parlat i ens centrarem en els mitjans materials. I la primera cosa que ens ve al cap és justament els mitjans materials amb els quals conta l’alumnat perquè eixe procés, que hauria de ser propedèutic, des de l’ensenyament presencial a l’aprenentatge autònom fora possible. I és clar que els centres educatius actuals no estan dissenyats per a utilitzar tot el potencial tècnic que ofereix el segle XXI i això hauria de ser escomés urgentment per l’administració

Quines condicions mínimes hauria de tindre al seu abast l’alumnat per poder dur endavant una tasca d’EVE:

1 Pel que fa a infraestructura, tot el centre hauria d’estar connectat sense cap perduda de senyal en cap espai. Actualment, connectar-se a internet en un centre educatiu sol presentar molts entrebancs i provoca que molt professorat renuncie a fer-ho davant els problemes que presenta. La connexió de tot el centre a través d’un servidor principal sol presentar problemes al veure’s restringit l’ampli de banda al qual pot accedir cada ordinador individualment. Caldrà que en cada centre uns instal·ladors informàtics dissenyen la xarxa més escaient a les seues condicions particulars.

2. Del primer punt podem deduir fàcilment que la concepció que es tenia de l’aula d’informàtica en la seua creació, estem parlant dels anys 1980 fa més de 40 anys, és absolutament anacrònica. Si volem eines informàtiques eficaces. Aquestes han d’estar dins de les aules que, si ens parem a dissenyar-les per al treball per àmbits, han de reestructurar-se. Totes les aules haurien de comptar amb almenys 3 o 4 ordinadors de taula i tantes tauletes com grups de treball de 4 a 5 alumnes podem formar habitualment a l’aula, un escàner i una impressora interconnectada amb tots els ordinadors de l’aula.

3. I que fem amb l’aula d’informàtica? Transformar-la en centre de documentació Intermodal: una mediateca, una biblioteca i una aula informàtica. Estem parlant d’un espai ampli dins de cada centre al qual puga accedir l’alumnat de forma autònoma i on trobaria totes les eines necessàries per a aconseguir el material necessari als seus treballs amb espais on poder seure a treballar i fins i tot xicotets espais on poder reunir-se en grups per dur endavant projectes comuns.

Tot açò podria semblar utòpic si almenys el 50% del que es pretén no es trobara ja en la majoria dels centres públics. Sols caldria reestructurar-ho i resoldre problemes que sovint sols necessiten una inversió mínima. El dèficit del qual parlàvem sol provindre en molts casos de la manca d’ocurrència que de la manca de mitjans.

L’alumnat no hauria de tindre sols uns coneixements dels objectius i saber organitzar el seu treball perquè “puga resoldre dubtes quant a l’ús de les diferents eines, dificultats d’accés, etc.” Creguem que està perspectiva és molt inconscient. No s’aprén a utilitzar un ordinador sols usant-lo. Aquells que, per les circumstàncies que siguen, som autodidàctics en informàtica sabem que els coneixements adquirits són fruit de moltes hores passades enganyant-nos i ficant la pota més d’una vegada. Però aquesta no pot ser una estratègia d’ensenyament preconitzada per una administració. Prova del que acabem de dir ha estat el que ha ocorregut en els mesos de confinament amb un alumnat en el qual s’ha confiat per ser usuari habitual del mòbil. S’ha oblidat que l’ús que l'alumnat fa informalment del mòbil no és el que necessitem per realitzar unes tasques educatives. Tampoc es poden fer moltes coses al mòbil encara que estem en la seua 5a generació.

Cal doncs escometre un treball urgent: un currículum per a l’àrea d’informàtica.

1. Un currículum transversal, ja que no potser una àrea que tinga una finalitat en si mateix, però això treballant per àmbits no causa cap problema.

2. Un currículum propedèutic que marca unes fites que hauria d’aconseguir tot l’alumnat abans d’acabar la seua escolaritat obligatòria.

3. Un currículum obert que permeta adaptar els continguts previstos tant a les circumstàncies de l’alumnat com del centre i de l’entorn immediat.

Certament la part més crítica. Podem tirar-li en cara a l’administració la manca de preparació del professorat? Fins a cert punt. Si bé, és veritat que d'ençà que les noves tecnologies han agafat un pes específic en la societat, des de la formació del professorat sempre hi ha hagut una sensibilitat específica pel tema. Però no ha estat mai una prioritat tan gran per als ensenyants com en aquests dies de confinament. Molta de la formació en TIC que s’ha fet fins ara, ha estat seguida per un professorat per una banda aficionat al tema i per l’altra interessat en una eina que anava a gastar personalment però poques vegades dins del quefer diari de les aules. S’ha de reconéixer que, a mesura que els cursos van arrimant-se al batxillerat, la introducció d’eines informàtiques s’esdevé més i més freqüents en el treball de l'alumnat. Però el dèficit d’EVE en ensenyament obligatori és considerable.

Cal doncs mamprendre un pla de formació que, malgrat la urgència, no es pot limitar a la divulgació d'eines i recursos. Cal que el professorat supere una actitud negativa endèmica de cert recel cap a les noves tecnologies. I ací parlem de TIC, totes les TIC. En el moment en què la gran majoria de l’alumnat, encara que el seu nivell econòmic no siga excessivament folgat, posseeix un telèfon mòbil, no s'entén que una cosa tan simple com gravar una conversa, un esdeveniment o fer simplement una fotografia encara siguen tasques que no es troben habitualment en les unitats didàctiques del professorat. El mateix passa amb materials com pantalles, projectors i, fins i tot, pissarres digitals les quals, amb un interés no massa clar, estan presents en una gran majoria d’aules dels centres públics del País Valencià. La seua infrautilització és flagrant. Una infrautilització que no es deu sols a la manca de domini tècnic sinó, sobretot, a la manca de domini pedagògic de l’eina.

La nostra proposta vol incidir en què s’ha d’anar més enllà de l’oferiment al professorat “d'una sèrie d’estratègies didàctiques per fer un ús òptim de les ferramentes i plataformes telemàtiques, tant en l’acció tutorial com en el procés d’ensenyament-aprenentatge.” Cal una formació que duga el professorat a considerar la competència en TIC com una competència essencial. La comprensió del llenguatge audiovisual, l’impacte de la imatge en la vida diària, la qualitat dels missatges transmesos i la seua intencionalitat, l’apropiació crítica del discurs audiovisual, etc., tots els continguts que ja estan en el currículum des de la promulgació de la LOGSE han de considerar-se com a continguts d’ensenyament superior als acadèmics conceptuals que insisteixen en el domini de l’ús de les eines i dels seus mecanismes per damunt de l’impacte social que tenen en la societat en què viuen. No oblidem que l'objectiu fonamental de l'ensenyament no és que l'alumnat siga capaç d'analitzar correctament en llenguatge sinó com diu l'article 2.2 de la LOE: "La formació integral de les capacitats intel·lectuals, ètiques, físiques, emocionals i socials dels alumnes que els permeta el ple desenvolupament de la personalitat, amb un ensenyament de base científica."